Ho sento molt és un títol fals. Una disculpa dita amb els dits creuats. Albert Pla no sembla penedit de res; més aviat fa veure que demana perdó mentre ja prepara la següent mala passada.

El disc surt el 1989, però encara té una cosa estranya: no fa olor de peça d’època. No del tot. Hi ha sons, maneres i una producció que el situen on toca, sí. Però la mirada continua fresca perquè no vol ser correcta. Ni noble. Ni útil per confirmar que som persones sensibles. Pla no canta per deixar-nos tranquils.

La veu és prima, quasi infantil, i per això mateix fa més mal. Diu barbaritats amb una innocència que no pot ser innocent. Parla de mort, droga, sexe, toros, suïcidi, violència, misèria petita. Tot surt com si fossin contes explicats a mitja veu, en una cuina una mica bruta, amb algú rient quan encara no sap si toca.

El més bèstia del disc no és que provoqui. La provocació, tota sola, caduca aviat. El que aguanta és la manera com Pla deixa que els personatges es retratin sense necessitat de jutjar-los. No els salva. Tampoc els converteix en monstres de manual. Els deixa parlar. I sovint això és pitjor.

Papa, jo vull ser torero sembla una cançoneta. Gairebé una broma de pati. Però té el mecanisme molt ben greixat: la veu del nen, el desig absurd, la virilitat heretada, la sang convertida en festa familiar. Pla no necessita aixecar cap pancarta. Fa una cosa més cruel: deixa que la fantasia avanci sola fins que ja no fa tanta gràcia. O fins que en fa massa.

A Crim d’amor, La vida d’un gat, La nana de l’Antonio o Vocació de suïcida, el disc es mou per un territori ple de gent malmesa. Personatges ridículs, tristos, bruts, tendres quan no haurien de ser-ho. Pla els mira de costat. No hi ha pietat decorativa. No hi ha aquell gest tan còmode de dir “pobres desgraciats” des de dalt. Aquí tothom baixa una mica. També qui escolta.

Musicalment, el disc no necessita vestir-se gaire. Millor. Els arranjaments tenen el seu temps, però no tapen el que importa: la veu, les pauses, l’accent, la manera d’entrar en un personatge i sortir-ne sense avisar. Pla sembla que canti sense esforç, com si passàs per allà. Mentida. Aquesta deixadesa està afinada. La mala educació també pot tenir tècnica.

Algunes cançons avui incomoden d’una altra manera. La violació, sobretot. I no cal fer veure que això no passa. El disc obliga a escoltar amb el cos una mica tort. Primer riu. Després embruta la rialla. Després ja no saps si el problema és la cançó, el personatge, l’autor o tu, que has trigat massa a deixar de somriure.

Això explica que Ho sento molt encara piqui. No escandalitza tant pel que diu com pel lloc incòmode on et deixa. No és una denúncia. No és una confessió. No és una col·lecció de cançons gamberres per sentir-se lliure durant tres minuts. És més incòmode: un grapat d’històries dites amb cara de no haver romput mai cap plat, mentre a terra ja n’hi ha mitja dotzena.

Enmig d’una música catalana que sovint cercava himnes, identitat o una certa dignitat pública, Pla va entrar per una altra porta. Potser ni era una porta. Duia cançons tortes, personatges difícils i una veu que no semblava voler ocupar el centre. Precisament per això hi queda.

Trenta-set anys després, el disc no ha perdut la mala bava. Potser perquè la mala bava, quan és bona, no depèn de l’actualitat. Pla es fot de la família, de l’amor, dels mascles, dels bons sentiments, de la tragèdia i de la necessitat tan humana de sortir absolts de tot el que escoltam.

Quan s’acaba, no deixa una conclusió. Deixa una rialla mal posada. I això, per a un primer disc, ja és una manera bastant seriosa de començar.

Un gran disc. Si no l’heu escoltat amb atenció, no sabeu què us perdeu.

El podeu adquirir aquí amb un 5% de descompte i despeses d’enviament gratuïtes.