Amb Tango i Cash em passa que li veig totes les costures, però m’ho pas bé. L’argument és una excusa bastant malgirbada per ajuntar Sly Stallone i Kurt Russell, fer-los passar una mala estona i deixar-los destrossar tot el que trobin pel camí. Dos policies que no se suporten, una acusació falsa, dolents de caricatura i molta testosterona. Tampoc no cal cercar-hi gaire més.

La gràcia és veure’ls plegats. Stallone fa de policia estirat, amb vestits cars i aquella cara de prendre-s’ho tot molt seriosament. Russell va més brut, més despentinat i sembla que estigui a punt de riure’s del company en qualsevol moment. I aquí sí que la pel·lícula encerta. Es piquen, es mesuren, es fan bromes bastant dolentes… però tenen química. Russell s’endú bona part de les escenes. Té una barra que li escau molt, a aquesta pel·lícula.

Després hi ha tota la resta. El guió fa bots que val més no pensar gaire, els dolents s’esforcen molt a semblar dolents i el final és un excés fins i tot per als estàndards d’aquest cinema. Arriba un moment que ja no saps si mires una aventura policial o una demostració de vehicles armats. A mi aquest tram se’m fa llarg. M’interessen més les discussions entre els dos que veure una altra cosa volant pels aires.

Algunes bromes han envellit regular, per dir-ho suaument, i Teri Hatcher té ben poca cosa a fer amb el paper que li donen. Però encara hi ha rèpliques que em fan riure, fins i tot quan les veig venir. Sobretot per la cara que posa Russell després de deixar-les anar. Stallone continua allà, ben dret, com si encara pogués salvar la dignitat.