A Arma letal, Mel Gibson és Martin Riggs, un policia que ha convertit el dol en una mena d’esport de risc. Danny Glover és Roger Murtaugh, el seu nou company, que ja té prou feina intentant arribar als cinquanta sense que li exploti res a prop. La pel·lícula els posa junts i després passa dues hores comprovant quanta paciència, i quants cotxes, li queden a Murtaugh.

La gràcia és que la parella no sembla dissenyada per entendre’s. Riggs entra a les habitacions com si el concepte de jubilació no l’afectàs; Murtaugh mira d’investigar sense haver de redactar un informe de danys cada matí. Gibson hi posa una intensitat gairebé incòmoda, i Glover la rebaixa amb aquella cara d’home que ja ha vist massa coses i, sobretot, massa factures.

Avui, algunes bromes sobre la salut mental de Riggs grinyolen una mica. La pel·lícula les tracta amb la serietat irregular de qui vol fer una comèdia d’acció i, de passada, recordar que el protagonista no està gaire bé. Però quan Gibson i Glover comparteixen escena, la cosa troba el to: una mescla de perill real i conversa de dos companys que probablement discutirien igualment per qui s’ha deixat el cafè encès.

Les persecucions i les explosions són molt vuitanteres: renoueres, generoses i amb una fe admirable en la capacitat dels edificis per reconstruir-se fora de pla. Però el que queda no és tant l’arsenal com la relació entre els dos policies. Murtaugh vol una vida tranquil·la; Riggs, pel que sembla, vol que la vida li presenti una queixa formal.

Una pel·lícula d’acció amb una parella protagonista excel·lent i una pregunta que encara té vigència: fins on arriba la paciència d’un home abans que demani el trasllat? En el cas de Murtaugh, molt lluny. Potser massa.