M’ha agradat molt aquest primer volum de Hellblazer. El guió de Jamie Delano, sobretot, però també el dibuix de John Ridgway, que té aquella lletjor que pot fer-te dubtar quan fulleges el còmic a la llibreria. Després et poses a llegir i costa imaginar aquesta història amb un altre aspecte.

Panini hi recupera els cinc primers números de la sèrie original. Són suficients per entendre que John Constantine pot ser un personatge magnífic i una amistat ben poc recomanable. Té gràcia, és espavilat i sempre sembla disposar d’algun recurs per sortir del forat on s’ha ficat. El que convé mirar és qui hi deixa a dins. Delano aconsegueix que vulguis continuar acompanyant-lo fins i tot quan ja t’ha donat motius per mantenir les distàncies. Supòs que els seus amics deuen pensar més o menys el mateix.

Les històries tenen força mala bava. La fam, les addiccions, l’especulació amb les ànimes o les conseqüències del Vietnam donen peu a un terror molt arrelat en les misèries de cada dia. M’ha agradat especialment aquesta facilitat per passar d’una cosa a l’altra sense que la crítica social sembli un afegit que toca col·locar entre dues aparicions demoníaques. El negoci de les ànimes, per exemple, funciona perquè Delano entén prou bé les ganes de fer negoci amb qualsevol cosa. Afegir-hi l’Infern gairebé és acabar de concretar l’organigrama.

Es nota molt l’època en què està escrit. Hi ha la ràbia de la Gran Bretanya de Thatcher, el menyspreu cap als qui sobren i una sensació bastant estesa que cadascú s’haurà d’espavilar com pugui. A mi això m’interessa. Dona al còmic una mirada pròpia, una manera d’entendre d’on surt tot aquest horror. I fa una mica de ràbia comprovar que algunes coses continuen resultant tan familiars.

Delano escriu molt, això també. Hi ha pàgines carregades de text i algun passatge en què hauria agraït que afluixàs una mica. A estones sembla que encara vulgui acabar de formular una idea que ja havia quedat prou clara. Però m’agrada la seva veu i he entrat bé en aquest ritme més dens. Sobretot perquè darrere les bromes de Constantine hi ha culpa, records i decisions que pesen. El personatge pot fer-se el desentès; nosaltres ja començam a veure què li costa mantenir aquesta actitud.

Amb Ridgway em passa que entenc perfectament les reticències. Hi ha cares poc agraciades, postures rígides i un traç tan carregat que qualque vinyeta sembla demanar una mica d’aire. No tot em funciona igual de bé. Ara, els personatges tenen un cansament al damunt que m’agrada molt, i els llocs on es mouen semblen habitats per gent que fa temps que ha deixat de preocupar-se per segons què. Això costa més d’aconseguir del que pareix.

A més, sap fer que allò sobrenatural resulti desagradable. Les aparicions tenen alguna cosa que fa nosa, que contamina l’escena. I el seu Constantine hi pega molt: amb aquell aspecte castigat, les males cares i una seguretat que, segons el moment, sembla bastant precària. He acabat agafant gust a aquest dibuix. Fins i tot a algunes de les seves asprors, encara que hi continuï veient rigideses.

De l’edició de Panini m’agrada especialment que mantengui el color original. Hi ha combinacions una mica estranyes, colors plans i contrastos que avui poden sorprendre, però formen part de com estan pensades aquestes pàgines. A mi em funciona molt bé aquesta relació amb el traç de Ridgway, tan ple de ratlles i ombres.

El paper offset també em sembla un encert. Té un tacte agradable i acompanya aquesta manera de dibuixar i acolorir. M’agrada aturar-me en una cara, mirar-hi les ratlles de tinta i veure com el color hi conviu sense llevar-los presència. En un còmic amb tants rostres castigats, acabes passant una bona estona mirant ulleres i arrugues.

Si no l’heu llegit, anau a la vostra llibreria especialitzada de referència a comprar-lo. També el podeu adquirir aquí amb un 5% de descompte i despeses d’enviament gratuïtes.