Apocal·lipsi i integració en el segle XXI

Secundaris

  • L’esquerda dins la vida ordinària

    Què em posa nerviós? No el perill. El perill, generalment, és sincer. El que em posa nerviós és el petit teatre de la vida ordinària. El mig segon abans que un desconegut detecti la càmera. El silenci d’ascensor. L’aparador massa il·luminat on tothom sembla col·locat per un déu mediocre. Les… Llegir⇢

  • L’espectacle sagrat

    Arreu del món es repeteix la mateixa escena: polítics que branden símbols religiosos, invoquen valors eterns i es presenten com a guardians d’una essència nacional que, casualment, només ells semblen capacitats per defensar. Fa riure, és veritat. Sovint tot plegat té una mica d’opereta tronada, de devoció de plató, de… Llegir⇢

  • El espectáculo sagrado

    En todo el mundo se repite la misma escena: políticos que blanden símbolos religiosos, invocan valores eternos y se presentan como guardianes de una esencia nacional que, casualmente, solo ellos parecen capaces de defender. Hace reír, es verdad. A menudo todo tiene algo de opereta rancia, de devoción de plató,… Llegir⇢

  • Al meu jo de 100 anys

    Estimada bèstia vella, Si aquesta carta t’ha arribat, dues coses són certes. Primera: has aconseguit el truc bastant prodigiós de no morir-te durant una bona temporada. Segona: ara ja tens una edat en què qualsevol altra persona de l’habitació sembla un esborrany precipitat. No sé on ets quan llegeixes això.… Llegir⇢

    Al meu jo de 100 anys

  • No, la IA no s’està rebel·lant: simplement li hem donat massa poder massa aviat

    Hi ha gent que mira quatre bots parlant entre ells i ja veu 2001: una odissea de l’espai. Tot molt solemne, molt “ha nascut una consciència nova”, molt tremolor metafísica. Però no. El problema és bastant menys poètic i bastant més idiota. La història, explicada de manera simple, és aquesta:… Llegir⇢

  • No, la IA no se está rebelando: simplemente le hemos dado demasiado poder demasiado pronto

    Hay gente que ve cuatro bots hablando entre ellos y ya se imagina 2001: una odisea del espacio. Todo muy solemne, muy de “ha nacido una conciencia nueva”, muy de temblor metafísico. Pero no. El problema es bastante menos poético y bastante más idiota. La historia, explicada de forma simple,… Llegir⇢

  • Del meme a l’escó: el clima social que alimenta la motoserra

    Hi ha una sensació que s’ha anat fent normal: la crueltat ja no s’amaga, es ven com a caràcter. Dir barbaritats, riure’s d’algú, menysprear o humiliar s’ha convertit en un producte. I, dins aquest mercat, “ser dolent” surt a compte perquè sembla transgressor. Però és una transgressió tramposa, perquè no… Llegir⇢

    Del meme a l’escó: el clima social que alimenta la motoserra

  • Del meme al escaño: el clima social que alimenta la motosierra

    Se ha instalado una idea peligrosa: la dureza no solo se tolera, se premia. La burla, el desprecio y la humillación han pasado de ser un defecto a ser una pose que se vende como si fuera valentía. En el entorno digital, ese estilo funciona porque es rápido, llamativo y… Llegir⇢

    Del meme al escaño: el clima social que alimenta la motosierra

  • Ara toca parlar del burques?

    Sí, sembla que ara toca parlar dels burques. Ho diu el calendari escolar? Ho marca el BOE? Ho exigeix la realitat material, com la pujada del lloguer o la calefacció que no escalfa? No. Ho marca una altra cosa molt més poderosa: el moment exactíssim en què els mitjans decideixen… Llegir⇢

    Ara toca parlar del burques?