Apocal·lipsi i integració en el segle XXI

  • Quedar-se

    La cosa més amable que algú ha fet mai per mi va ser quedar-se. Escrit així sembla gairebé massa poca cosa. No hi havia res que es pogués arreglar. O potser sí, però segur que no aquell dia. No record cap frase important. Ni tan sols sé si vàrem parlar… Llegir⇢

    Quedar-se

  • Tres vegades la mateixa desconeguda

    La coincidència més estranya que he viscut no em va passar a mi. Va passar dins una de les meves fotografies. En una fira, vaig aixecar la càmera per un braç descobert i un petit cactus tatuat damunt la paraula Strong. Ja n’hi havia prou. Més tard, mentre editava, vaig… Llegir⇢

    Tres vegades la mateixa desconeguda

  • [Ressenya] Memento: recordar també és mentir

    Memento continua sent una pel·lícula estranya, seca i bastant incòmoda. D’aquestes que no et deixen mirar tranquil. Des del principi tens la sensació que t’has perdut alguna cosa, encara que ho hagis vist tot. Leonard no pot crear records nous. Per no perdre’s del tot, confia en notes, fotografies Polaroid… Llegir⇢

    [Ressenya] Memento: recordar també és mentir

  • El dia que no sabia que enyoraria

    No crec que triàs un dels dies evidents. Ni un casament, ni un viatge, ni un d’aquells moments que se suposa que són inoblidables. Aquests dies ja saben que són importants. Tothom es comporta com toca, i potser aquest és part del problema. Triaria un dia completament normal. Ni tan… Llegir⇢

    El dia que no sabia que enyoraria

  • [Ressenya] Superlópez 1990-1994: Jan contra tothom, inclosos els seus lectors

    Amb Superlópez passa una cosa curiosa: molta gent ha decidit que el bo, el de debò, és el dels primers àlbums. La semana más larga, Los cabecicubos, La caja de Pandora, La gran superproducción… i després, segons aquesta teoria, Jan va començar a viatjar massa, a donar lliçons i a… Llegir⇢

    [Ressenya] Superlópez 1990-1994: Jan contra tothom, inclosos els seus lectors

  • Els blancs no tenim color

    Hi ha una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció. Quan una persona és blanca, gairebé mai no necessitam explicar-ho. És una persona, un actor, una mestra, un veí. Quan és negra, en canvi, sembla que ens entra una urgència estranya per trobar la paraula exacta. Negra? Afroamericana? De color? Racialitzada?… Llegir⇢

    Els blancs no tenim color

  • [Ressenya] Sandman Mystery Theatre vol. I

    No havia llegit mai res de Sandman. Ni la sèrie de Neil Gaiman ni cap altra cosa relacionada amb aquest univers. Hi arribava, per tant, sense referències i sense aquella mena d’afecte previ que de vegades condiciona molt una lectura. I m’ha enganxat de mala manera. Sandman Mystery Theatre 1… Llegir⇢

    [Ressenya] Sandman Mystery Theatre vol. I

  • Hora de menjar

    Un cavall menja d’un poal. Els coloms s’hi acosten. La gent passa, espera, treballa, desapareix dins el fons. Res dramàtic. Només la ciutat repartint uns quants metres quadrats de vorera segons unes regles que ningú no ha escrit. El cavall menja. Els coloms roben el que poden. Els humans continuen… Llegir⇢

    Hora de menjar

  • Espècie en via d’extinció

    Una botiga plena de llums, objectes i reflexos. I, enmig de tot això, una presència humana que gairebé desapareix darrere el mobiliari. Em va interessar precisament això: que la persona hi fos sense arribar a ocupar realment l’espai. Gairebé com una espècie en via d’extinció. I potser ho és. Llegir⇢

    Espècie en via d’extinció