Apocal·lipsi i integració en el segle XXI

  • El projecte de la bruixa de Blair: la por que no es veu

    Cada cert temps la torn a veure. I sempre em passa el mateix: quan s’acaba, em queda una incomoditat difícil d’explicar. No em succeeix amb gaires pel·lícules de terror. La majoria les gaudeixo mentre duren i al cap d’uns dies ja gairebé no hi pens. Aquesta, en canvi, em torna… Llegir⇢

    El projecte de la bruixa de Blair: la por que no es veu

  • Abans / després: fer-lo tornar

    L’original havia quedat massa fosc. La cara gairebé havia desaparegut, la camisa era plana i el port desviava la mirada. Vaig obrir les ombres, vaig apagar una mica el fons, vaig tancar l’enquadrament i hi vaig afegir gra. Res gaire sofisticat. Només dur la fotografia allà on havia d’haver estat.… Llegir⇢

    Abans / després: fer-lo tornar

  • La gent també era l’exposició

    En una inauguració, els quadres queden penjats i la gent fa el que fa la gent: parla massa, ocupa el pas, mira de reüll i, de tant en tant, mira de debò. A l’exposició d’Enrique Mestre, la sala tenia més capes de les previstes. Les pintures, sí. Però també les… Llegir⇢

    La gent també era l’exposició

  • Mallorca al límit

    Un assaig de fotografia de carrer en blanc i negre sobre la manifestació del 26 de juliol de 2026 a Palma contra la massificació turística. Llegir⇢

    Mallorca al límit

  • L’immigrant és sempre el pobre

    Les paraules no són innocents. Algunes duen el prejudici incorporat. Agafem immigrant. Si un home arriba a Mallorca des de Mali per collir fruita, és immigrant. Si una dona arriba de Colòmbia per cuidar una persona gran, és immigrant. Si una família marroquina s’instal·la perquè ha trobat feina, també són… Llegir⇢

    L’immigrant és sempre el pobre

  • Descans pendent

    Leica M10 Monochrom · Brightin Star Xslim Pro-M 28mm f/2.8 Les persones que hi apareixen han estat anonimitzades digitalment. Llegir⇢

    Descans pendent

  • No cal cita prèvia

    Seia davant una clínica ortopèdica amb l’autoritat tranquil·la de qui no tenia cap intenció de deixar-se reparar. Li vaig demanar un retrat. Em va donar un minut i gairebé no va canviar de postura —una sort, perquè la postura ja feia gairebé tota la feina. El fons és carregat: un… Llegir⇢

    No cal cita prèvia

  • [Ressenya] Ho sento molt, d’Albert Pla

    Ho sento molt és un títol fals. Una disculpa dita amb els dits creuats. Albert Pla no sembla penedit de res; més aviat fa veure que demana perdó mentre ja prepara la següent mala passada. El disc surt el 1989, però encara té una cosa estranya: no fa olor de… Llegir⇢

    [Ressenya] Ho sento molt, d’Albert Pla

  • [Ressenya] Troia, de Wolfgang Petersen

    Troia té una cosa curiosa: sembla més segura quan deixa de voler ser enorme. Quan s’omple de vaixells, escuts, platges i homes cridant abans d’anar a morir, compleix amb el que s’espera d’una superproducció. Però els moments que queden no sempre són aquests. Queden una tenda a mitja nit, un… Llegir⇢

    [Ressenya] Troia, de Wolfgang Petersen