Las ciudades oscuras. Libro 1 no és ben bé una recopilació, encara que l’editorial, la fitxa tècnica i el sentit comú insistiran que sí. Reuneix àlbums, relats curts, il·lustracions i materials dispersos, però la sensació que deixa és una altra: la d’haver obert un arxiu que no estava destinat a nosaltres. Hi ha plànols, informes, testimonis poc fiables i ciutats que ningú no sap situar del tot. Un món incomplet, però incomplet amb tanta disciplina que gairebé sembla una institució pública.

Norma publica el primer dels quatre volums previstos en una edició de gran format que afavoreix molt el dibuix de François Schuiten. Les seves ciutats necessiten espai. Les façanes, les trames minúscules, les perspectives i aquella obsessió seva per construir edificis més convincents que les persones no caben bé en una edició tímida. Aquí respiren, encara que sovint el que fan és recordar-nos que l’arquitectura, quan s’ho proposa, pot ser una forma cara i respectable d’opressió.

La coberta de cartró gris, amb el número encunyat i una il·lustració visible a través de l’obertura, evita el luxe cridaner. Sembla una carpeta administrativa d’algun ministeri inexistent, plena de documentació que convindria no remenar. Li escau més això que qualsevol acabat daurat. Les ciutats d’aquest llibre ja tenen prou megalomania; no necessiten que l’edició també es presenti a unes eleccions.

El volum inclou Las murallas de Samaris, La fiebre de Urbicande, Los misterios de Pâhry i El archivista, a més de materials procedents de La guía de las ciudades i altres peces que no havien format part dels àlbums convencionals. Aquest contingut addicional podria haver quedat relegat a la categoria d’apèndix per a completistes, aquella gent que no descansa fins que sap si el tercer ajudant del segon arquitecte tenia al·lèrgia al pol·len. Però aquí els fragments tenen una funció. Amplien el món, en compliquen la lectura i, sobretot, legitimen la ficció.

Schuiten i Benoît Peeters no interrompen gairebé mai el joc per explicar-nos com el varen fabricar. No surten de darrere el decorat per enumerar influències, decisions creatives o anècdotes de taller, aquella mena de material que sovint serveix per convertir qualsevol esborrany en patrimoni de la humanitat. Fan veure que les Ciutats Fosques existeixen i que nosaltres només n’hem rebut documentació parcial, mal classificada i no sempre coherent.

És una decisió obsessiva. Per sort. La coherència absoluta sol ser el primer símptoma que algú ha començat a retocar massa les coses.

Las murallas de Samaris és el punt de partida. Franz Bauer, un jove funcionari de Xhystos, rep l’encàrrec d’investigar una ciutat remota de la qual ningú no torna amb una explicació gaire útil. L’administració, com sempre, respon al misteri enviant-hi un home amb papers. El viatge té l’aire d’una expedició del segle XIX, però Samaris no es deixa estudiar com un lloc normal. Els carrers es repeteixen, els edificis semblen decorats i la gent es mou com si seguís una representació començada molt abans que arribàs el protagonista. Tot funciona amb una precisió inquietant, la casta de precisió que acostuma a precedir els desastres.

Schuiten construeix la ciutat amb colors càlids, formes vegetals i una barreja difícil de separar d’orientalisme, Renaixement, barroc i art nouveau. Al principi, la bellesa atrapa. Després es nota que tot és massa bonic, massa disposat, massa pendent de ser mirat. Samaris té l’encant d’un aparador car: no saps què ven, però sospites que no t’ho podries permetre.

Com a narració, és una obra primerenca i es nota. Els personatges són esquemàtics i la història avança més per idees que no per conflicte dramàtic. Franz serveix, en bona part, per mesurar els espais i perquè algú tengui la mala sort d’entrar-hi. No és exactament un personatge; és una cinta mètrica amb inquietuds. El vertader protagonista és la ciutat, o potser la sospita que darrere la ciutat no hi ha res. Només façana, mecanisme i repetició. Una intuïció prou moderna, perquè bona part del món contemporani també funciona així, només que amb aplicacions mòbils i departaments de comunicació.

Els autors han revisat l’obra en diverses ocasions, especialment el final, per connectar-la millor amb el món que desenvoluparen després. Aquesta condició de prototip encara hi és. No tot encaixa i algunes decisions semblen més suggerides que resoltes. Però potser és millor així. Samaris funciona perquè sembla una ciutat inventada abans que existís del tot el mapa. Les ciutats reals també solen construir-se abans que algú pensi si tenen sentit.

Los misterios de Pâhry treballa d’una altra manera. No ofereix un relat tancat, sinó una suma de fragments, històries curtes, passadissos i connexions que no acaben d’explicar-se. Pâhry és una ciutat foradada. Hi ha corredors secrets, aparicions i espais que comuniquen amb altres espais de manera poc fiable. Més que seguir una història, anam trobant restes. El resultat és irregular. Algunes peces tenen més força que d’altres i, en conjunt, poden semblar materials preparatoris. És el risc d’obrir els calaixos: de vegades hi ha tresors; de vegades hi ha papers que l’autor no va llençar perquè també els autors pateixen aquella forma culta d’acumulació anomenada arxiu.

Però aquests fragments conserven una qualitat que les edicions integrals solen perdre pel camí: la sensació que falta informació. No tot queda ordenat, no tot es resol i no hi ha una veu editorial perseguint el lector per assegurar-se que ha entès què és important. S’agraeix. Els llibres no haurien de comportar-se sempre com un guia turístic amb por de perdre el grup.

El centre del volum és La fiebre de Urbicande. No costa gaire entendre per què continua sent una de les obres més celebrades de la sèrie i del còmic europeu. Eugen Robick és un urbatecte obsessionat amb l’ordre, la simetria i la reorganització racional de la ciutat. És a dir, un home convençut que la vida milloraria molt si deixàs de comportar-se com a vida.

Quan una petita estructura cúbica apareix al seu despatx i comença a créixer, la seva concepció del món queda bastant compromesa. La xarxa travessa murs, edificis i propietats. Després travessa la ciutat sencera, perquè quan una idea decideix convertir-se en infraestructura no sol aturar-se davant la propietat privada.

Urbicande està dividida en dues ribes que les autoritats han mantingut separades. La xarxa les connecta sense esperar autorització. La gent hi passa, hi construeix, hi comercia i ocupa un espai que no figurava en cap pla oficial. Allò que semblava una forma abstracta provoca vida urbana. Vida de veres: ús, desordre, contacte, fricció, improvisació i gent fent coses que no havien estat aprovades per cap comissió. Tot el que un urbanista obsessionat amb la geometria sol considerar un defecte de l’espècie.

La metàfora política és clara, però no queda reduïda a una consigna. La xarxa pot ser revolució, desig, contaminació, utopia o una simple força material que no té cap interès a ser interpretada correctament. És una estructura geomètrica amb més ambigüitat que molts programes electorals, cosa que tampoc no era gaire difícil.

El blanc i negre de Schuiten és magnífic. Urbicande és pesada, mineral, burocràtica. Sembla construïda per recordar al ciutadà que és petit, prescindible i que convé que no molesti a les zones de pas. La xarxa, en canvi, és lleugera i transparent, però travessa tot allò que semblava sòlid. La imatge és tan simple que hauria pogut quedar en una bona ocurrència. No hi queda. Schuiten i Peeters l’estiren fins a convertir-la en ciutat, conflicte polític i drama íntim, sense explicar-la tant que acabi morint d’interpretació assistida.

Robick és molt més interessant que Franz Bauer perquè ofereix resistència. Vol entendre la xarxa, dibuixar-la i classificar-la. El que no sap fer és viure dins el món que ha provocat. Com tants experts, domina perfectament el problema mentre ningú no li demani que hi participi. La relació amb Sophie mostra bé aquesta incapacitat. Ella habita la ciutat. Ell l’estudia. Pot projectar avingudes, ponts i barris sencers, però amb una persona al davant ja va més perdut. És una feblesa bastant humana: construir sistemes és més fàcil que sostenir una conversa.

El archivista canvia una altra vegada de forma. Aquí no hi ha una historieta convencional, sinó un informe il·lustrat. Isidore Louis rep l’encàrrec de demostrar que les Ciutats Fosques són una invenció, una acumulació de mites, testimonis dubtosos i documents sense valor. L’encàrrec parteix d’una idea molt institucional: si una realitat resulta incòmoda, sempre es pot crear una comissió perquè declari que no existeix. La investigació, com era previsible, no surt gaire bé. A mesura que revisa gravats, textos i imatges, el món que havia de desmentir comença a ocupar el seu.

El dispositiu recorda Borges, i no sols perquè apareguin arxius, llibres i realitats inventades. Això seria la part decorativa, la que permet escriure “borgià” a la contracoberta i anar a dinar. El recorda perquè converteix la classificació en una trampa. Com més ordena, menys segur està de quin món està ordenant.

Les il·lustracions funcionen com proves. Cada ciutat sembla confirmar que el continent existeix i, alhora, obre nous dubtes. El lector acaba fent la mateixa feina que l’arxiver: relacionar noms, edificis i documents, cercar una coherència i desconfiar-ne quan finalment sembla que apareix. L’arxiu no descriu el món. L’està construint. Una idea inquietant, sobretot perquè bona part de la realitat oficial també depèn de qui té la carpeta, el segell i prou pressupost per imprimir-la.

El volum canvia de to, format i densitat constantment. Aquest és un dels seus atractius i també un dels obstacles més evidents. Qui cerqui una saga lineal, amb personatges recurrents, cronologia clara i un mapa ben posat al començament, pot acabar irritat. Les Ciutats Fosques prefereixen les connexions laterals, els noms que tornen, els documents que es contradiuen i la sospita que algú ha travessat d’un món a un altre sense avisar ningú.

No totes les parts tenen la mateixa força. Samaris és més esquemàtica que Urbicande. Pâhry sembla, per moments, una carpeta de materials encara per ordenar. El archivista demana paciència i una lectura menys narrativa. El llibre no manté una intensitat constant, i tampoc no sembla gaire preocupat per fer-ho.

Funciona més com un territori que com una novel·la gràfica. Hi ha avingudes espectaculars, carrerons, zones en obres i alguna plaça on no passa gran cosa. Les ciutats reals tampoc no estan editades amb gaire criteri. Normalment només estan patrocinades.

Els 48 euros no són poca cosa. A aquest preu, un llibre ja entra a casa amb certes obligacions morals i potser hauria d’ajudar a pagar l’aire condicionat. Però aquesta edició és molt més que un reempaquetatge dels àlbums, aquella pràctica editorial tan noble que consisteix a vendre dues vegades el mateix objecte afegint-hi cartró. El format, la recuperació dels materials, la inclusió de relats dispersos i la manera com tot s’ha reorganitzat dins la mateixa ficció donen sentit al conjunt. No converteixen el preu en una carícia, però almenys eviten que sembli un atracament sense preparació.

És una bona porta d’entrada, però també una manera de tornar a la sèrie sense limitar-se a rellegir-la. Els àlbums deixen de semblar peces separades i comencen a funcionar com documents recuperats d’un mateix món. Alguns són més fiables que d’altres. Cap no explica prou, cosa que probablement és la raó per la qual continuen interessant.

Després de llegir el volum, l’obertura de la coberta ja no sembla només un recurs de disseny. És una finestra petita. Darrere hi ha edificis, carrers i alguna cosa que no acaba de quadrar.

La ciutat continua fent el que fan totes: prometre ordre mentre prepara una altra esquerda.

Pots adquirir aquest llibre aquí amb un 5% de descompte i despeses d’enviament de franc.