Una de les meves darreres fotos ha estat seleccionada per Progressive Street com a foto de la setmana.

I sí, estic molt content. Més del que queda elegant admetre en públic.

La imatge és la del nin corrent amb una pistola de jugueta a la mà. Una escena ràpida, gairebé vista de reüll: el cos en moviment, el braç abaixat, la mirada directa cap a la càmera. No vaig tenir gaire temps per pensar. De fet, millor així. Si hagués pensat massa, segurament hauria arribat tard.

El que m’ha agradat especialment és el text que acompanya la selecció. No es queda en la lectura fàcil. Parla del joc, de l’agressivitat infantil, de la diferència entre una pistola de joguina i la violència real. Però també deixa entrar aquella incomoditat inevitable: en alguns llocs, els nins no juguen a la guerra. Hi són ficats.

Aquesta ambigüitat és, per a mi, el que aguanta la foto. No sé si és una imatge innocent, inquietant o simplement una cosa que va passar davant meu durant mig segon. Potser és tot alhora. El carrer no demana permís per ser contradictori.

Veure-la publicada a Progressive Street ja em feia il·lusió. Veure-la, a més, posada en conversa amb fotografies de William Klein i Diane Arbus fa una mica de vertigen. No faré veure que estic a aquesta altura, perquè encara conserv una mínima vergonya. Però que una foto meva sigui llegida dins aquest territori visual és un regal. Un de gros.

Gràcies a Progressive Street i a Batseba Hardy per mirar aquesta imatge amb tanta atenció.

Ara faré veure que no he actualitzat la pàgina massa vegades.

Leica M10 Monochrom · Lomography Atoll Ultra-Wide 17mm f/2.8