Hi ha una cosa que Chopin fa molt bé, i convé dir-ho d’entrada: reconstruir una època. El París del segle XIX és esplèndid. Els carrers, els salons, els vestits, els interiors de les cases… Tot està cuidat fins a un punt que gairebé fa enveja. No sé quants de doblers s’hi han deixat, però són ben visibles a la pantalla. I no és poca cosa. Durant una bona estona em vaig entretenir mirant aquell món, que sembla perfectament habitable sempre que un tengui una fortuna considerable i no hagi de fer gaire feina.

El problema és que, passada la fascinació inicial, esperes que la pel·lícula et conti alguna cosa. I aquí ja anam més malament.

No és que no hi passin coses. En passen moltes, de fet. Chopin compon, toca, s’enamora, es relaciona amb l’aristocràcia parisenca, pateix els estralls d’una salut miserable i es mou entre personatges que han passat a la història. Però tot això acaba formant una mena de successió d’anècdotes que no semblen conduir enlloc. La vida del músic va avançant i nosaltres l’acompanyam, més o menys interessats, sense acabar de saber què ens volen explicar.

I és una llàstima, perquè el personatge prometia molt més.

Eryk Kulm fa un Chopin convincent, elegant i amb aquell punt d’arrogància que podem imaginar en un jove conscient del seu talent. Però el personatge és massa lineal. El Chopin que coneixem al començament és pràcticament el mateix que trobam al final. La fama no sembla canviar-lo gaire, ni l’amor, ni les decepcions. Fins i tot la malaltia, que condiciona tota la seva existència, es converteix més en una circumstància que acompanya el relat que no en una experiència que el transformi. I això, tractant-se d’un home amb una sensibilitat artística tan extraordinària, resulta una mica decebedor.

La relació amb George Sand tampoc no acaba de funcionar. Hi és, naturalment, perquè seria difícil explicar determinats anys de la vida de Chopin sense ella. Però no basta posar dos personatges interessants junts perquè la seva història ens interessi. A estones sembla que el director doni per fet que ja coneixem la importància d’aquella relació i que, per tant, no cal aprofundir-hi gaire. Una suposició bastant optimista.

El que més em desconcerta és que la pel·lícula disposava de material de sobres per construir un bon drama. Un artista genial, una salut que se’n va en orris, l’exili, les relacions sentimentals, la fama, la mort que s’acosta. No feia falta inventar res. Però Michał Kwieciński sembla més interessat a il·lustrar una biografia que a trobar-hi una història. I una biografia, per molt extraordinària que sigui la persona biografiada, no és necessàriament una bona pel·lícula.

Sort de la música.

Quan Chopin s’asseu davant el piano, la cosa canvia. Aleshores sí que hi ha alguna cosa que emociona, que et fa prestar atenció. La música diu molt més sobre el personatge que bona part de les escenes que suposadament ens l’han de descobrir. Però això té una mica de trampa. Chopin ja havia fet la feina, i l’havia feta extraordinàriament bé. El mèrit de la pel·lícula no pot consistir només a deixar-nos escoltar les seves composicions.

Potser el que em molesta és aquesta sensació que tot està massa ben posat i massa poc pensat. No hi ha gaire tensió, ni contradiccions que facin mal, ni moments que ens obliguin a revisar la imatge que tenim del protagonista. Tot resulta correcte, elegant, una mica fred. Fins i tot quan hauria de deixar de ser-ho. I mira que no demanava una pel·lícula turmentada, plena de crits, llàgrimes i passions desaforades. Ja n’hem vist prou, de biografies de genis que es comporten com adolescents amb problemes de disciplina. Però entre això i aquesta successió d’episodis més aviat deslligats hi havia moltes possibilitats.

Em vaig quedar amb les ganes de conèixer millor Chopin. No el compositor, que ja el coneixia una mica, sinó l’home que hi havia darrere aquella música. I sospit que la pel·lícula tampoc no el coneix gaire.

El més greu és que no som davant una pel·lícula que fracassi per haver arriscat massa. Més aviat tot el contrari. És una obra tímida, acomodada, que confon el respecte pel personatge amb la incapacitat de qüestionar-lo. Una biografia sense gaire nervi, sense una mirada pròpia i, sobretot, sense res que justifiqui haver-la convertida en cinema. Amb una vida com la de Chopin i una música capaç de commoure dos segles després, aconseguir una pel·lícula tan poc memorable té un mèrit considerable. D’aquí a uns dies probablement n’hauré oblidat gairebé totes les escenes. Els nocturns, en canvi, continuaran allà. I no serà gràcies a Kwieciński.