Holden Caulfield té un talent extraordinari per trobar defectes a qualsevol persona que se li posi al davant i una incapacitat gairebé còmica per reconèixer els propis. Vol companyia, però en fuig; reclama sinceritat, però menteix per qualsevol nimietat. És contradictori, insolent, injust, sovint insuportable. I és precisament per això que resulta tan humà.

Publicada el 1951, El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger, té una virtut que molts escriptors perseguiran tota la vida sense aconseguir-la: una veu pròpia. No una veu literària d’aquelles que exhibeixen recursos i reclamen admiració, sinó una que sembla sorgir directament d’una consciència desordenada. Holden divaga, exagera, insulta i torna a començar. A vegades diu autèntiques estupideses. D’altres, deixa anar una observació d’una lucidesa tan inesperada que obliga a interrompre la lectura. Aquesta espontaneïtat aparent amaga una construcció literària d’una precisió extraordinària.

La història, reduïda als seus elements essencials, és poca cosa. Un adolescent expulsat d’un altre internat deambula per Nova York abans de tornar a casa. Visita hotels, bars i coneguts, conversa amb desconeguts i acumula petites experiències més aviat decebedores. No hi ha grans aventures ni revelacions espectaculars. Però aquesta successió d’episodis aparentment insignificants acaba dibuixant un retrat devastador de la solitud. La ciutat, plena de gent i possibilitats, es converteix en un territori on resulta sorprenentment difícil establir una relació humana satisfactòria.

S’ha repetit fins a l’esgotament que aquesta és una novel·la sobre la rebel·lia adolescent. Ho és, naturalment, però aquesta etiqueta li queda petita. Holden no es rebel·la contra un sistema polític ni contra unes normes familiars especialment repressives. El seu malestar és més difícil de concretar. Descobreix que fer-se gran implica acceptar contradiccions, renunciar a determinades certeses i conviure amb les imperfeccions dels altres. No disposa encara de les eines emocionals necessàries per gestionar tot això. La seva indignació té alguna cosa de noble, però també de profundament infantil.

Ara bé, seria massa fàcil considerar-lo simplement un adolescent immadur. La mort del seu germà Allie travessa la novel·la com una ferida que no acaba de tancar-se. La seva obsessió per la innocència infantil adquireix així una dimensió que va molt més enllà de la nostàlgia. Voldria aturar el temps, impedir que les coses estimades desapareguessin. La fantasia de convertir-se en el vigilant que protegeix els infants que juguen en un camp de sègol és una de les imatges més belles i tristes de la literatura nord-americana del segle XX. També és una fantasia impossible, i Salinger ho sap.

Hi ha un altre aspecte que em sembla especialment valuós: l’autor no intenta convertir el protagonista en un personatge exemplar. No justifica totes les seves crueltats amb el sofriment que arrossega. Algunes de les seves actituds, especialment envers les dones, resulten encara més incòmodes llegides avui. I està bé que sigui així. La literatura no té l’obligació de proporcionar-nos personatges moralment impecables. De fet, quan ho fa massa sovint, acaba assemblant-se a un manual de bones maneres amb pretensions artístiques.

També és interessant comprovar com ha envellit una novel·la tan vinculada al seu moment històric. La Nova York de Salinger pertany a un món desaparegut, amb els seus hotels, els seus telèfons i aquella respectabilitat nord-americana de postguerra que començava a mostrar les primeres esquerdes. Tanmateix, les dificultats per trobar un lloc propi entre les exigències socials continuen essent perfectament recognoscibles. Un Holden del segle XXI probablement tendria un mòbil carregat de contactes, però no necessàriament ningú a qui telefonar.

La novel·la, això sí, no és immune als seus propis excessos. Les queixes del narrador es repeteixen, els judicis es tornen previsibles i algunes digressions semblen avançar en cercles. No sempre és una lectura còmoda. Però aquesta reiteració també forma part de la caracterització d’un adolescent incapaç d’escapar de les seves obsessions. Salinger ens obliga a llegir entre línies, a descobrir allò que el protagonista revela involuntàriament. I ho fa sense aquella solemnitat que acostuma a espatllar tantes novel·les sobre el sofriment.

El gran encert de Salinger és haver escrit una obra profundament emotiva sense recórrer a les grans declaracions sentimentals. Els moments de més intensitat apareixen gairebé d’amagat, entre dues observacions sarcàstiques o una conversa banal. La relació amb la seva germana Phoebe és especialment reveladora. Davant ella, les defenses verbals del protagonista perden bona part de la seva eficàcia. No perquè es converteixi sobtadament en una persona millor, sinó perquè l’estima d’una manera que encara no ha après a dissimular.

Potser per això la lectura d’El vigilant en el camp de sègol canvia tant amb l’edat. Quan som joves, podem reconèixer-nos en el menyspreu cap a un món que ens sembla absurd i hostil. Més endavant, és possible que ens irriti aquella arrogància i que comprenguem millor algunes de les persones que el protagonista condemna sense contemplacions. I arriba un moment en què deixam de veure’l com un rebel admirable o un adolescent insuportable i començam a percebre un al·lot profundament espantat.

Hi ha una escena, cap al final, en què Holden contempla Phoebe damunt un carrusel, sota la pluja. No passa res d’extraordinari. Una nina dona voltes, la música sona i el seu germà l’observa. Salinger, que durant tota la novel·la ha fet parlar el protagonista pels colzes, aconsegueix aleshores una cosa molt més difícil: que gairebé no faci falta dir res.

Si no has llegit aquest clàssic, ves a la teva llibreria preferida a comprar-lo. També pots adquirir-lo amb un 5% de descompte i despeses d’enviament de franc aquí (català) i aquí (castellà).