A la fira hi ha una màquina que et diu amb quina força pots pegar un cop de puny. No sé ben bé què n’has de fer després, d’aquesta informació, però algú va trobar que ho havíem de saber.

Fair és una sèrie de dotze fotografies en blanc i negre d’una fira del meu poble. Hi ha atraccions, premis i coses per menjar, encara que jo tendesc a distreure’m amb qui hi ha devora. Algú mira la càmera. A un altre li és ben igual. Amb això, normalment, ja en tenc prou per començar.

Torn una vegada i una altra a l’home de la màquina de cotó de sucre. La pantalla corba li emmarca la cara, amb la gent que passa darrere seu i aquell recipient metàl·lic enorme al davant. Em mira de ple. Puc descriure la fotografia sense gaire dificultat; la seva expressió ja em costa més. M’estim més deixar-ho aquí.

El nin dels cotxes de xoc té les dues mans al volant. L’home que seu devora somriu. A la caseta de tir, uns altres infants apunten ben concentrats. Hi ha un peluix en joc, al cap i a la fi. A aquella edat, és un motiu ben suficient per agafar una pistola i prendre’s les coses seriosament.

També hi ha feina. Darrere el taulell del menjar, dues persones esperen entre fotografies de patates fregides i preus que es poden llegir d’enfora. Quan les mir, pens que, perquè uns puguem sortir a fer una volta, uns quants altres han de quedar al seu lloc.

Entre les parades, la fira s’eixampla. Es veu el terra, el cel ennigulat, la gent que camina cap a la pròxima atracció. M’agrada trobar aquest poc d’espai entre les fotografies més pròximes. La càmera també necessita fer una passa enrere de tant en tant.

I després hi ha els globus de dibuixos animats, fermats a un contenidor amb rodes devora el carrer. Aquells somriures enormes. La mercaderia sembla molt satisfeta de com va el dia.