Sospit que la IA es farà ordinària abans que ens posem d’acord sobre què és. Ja serveix per a algunes feines, és absurda per a unes altres i té una facilitat extraordinària per parlar amb seguretat. Potser aquesta darrera és la seva funció més destacable.

La versió espectacular del futur és que les màquines es desperten i prenen el control. La versió menys espectacular és que els deixam prendre cada vegada més decisions petites perquè així estalviam un minut. I després un altre. Què llegim. Què compram. Quin formulari s’aprova. Qui queda marcat perquè algú el revisi millor. No fa falta una màquina amb rialla sinistra. Amb un menú desplegable n’hi ha prou.

Aquesta fotografia mostra agents de policia darrere els escuts. No explica què va passar abans ni què va passar després. Una fotografia no sol ser tan generosa. Però fa baixar la pregunta al carrer, allà on la tecnologia deixa de ser una idea i comença a afectar persones que potser no hi han pogut dir la seva.

La IA pot ajudar amb feines feixugues i amb feines realment difícils. La faig servir; no esper que les màquines comencin a fer renou per fugir cap a les muntanyes. Però també pot fabricar beneitures plausibles a gran velocitat i fer més difícil saber de qui són. Una resposta segura de si mateixa no és necessàriament una resposta pensada. Ja tenim pràctica a confondre-les.

No crec que la pregunta útil sigui si la IA es farà més potent. És clar que sí. La pregunta és si les persones i les institucions que la fan servir explicaran què fa i n’assumiran les conseqüències. “Ho ha decidit el sistema” és una manera neta d’acabar una conversa. No és una raó gaire bona.

M’agradaria que la IA fos útil, examinable i poc interessant. Cap oracle, cap dimoni, cap déu domèstic nou que exigeixi una subscripció. Només una eina amb límits visibles i errors que continuïn essent responsabilitat de qui la posa a treballar.

Potser això demana la característica menys de moda de totes: que algú n’assumeixi la responsabilitat.