Abans pensava que l’èxit arribava quan, per fi, ho tenies tot en ordre. La feina, els doblers, la casa. L’etapa mítica de la vida adulta en què ho tens tot al dia i ningú no t’ha d’enviar correus per recordar-t’ho.

Ara ja no n’estic tan segur. Aquesta idea d’èxit sembla exigir una persona que no es cansa mai, que no canvia d’opinió i que té diverses capses d’emmagatzematge discretes i elegants. N’he vist en fotografies.

Avui l’èxit probablement té més a veure amb agradar-te la vida que tens. No cada minut, evidentment. Alguns minuts els passes cercant un carregador o intentant recordar per què has entrat dins una habitació. Però una part prou gran d’aquesta vida hauria de semblar teva.

Els doblers importen. Et donen opcions i, de vegades, et compren una rentadora que no fa el renou d’algú que intenta fugir de l’edifici. La feina també importa, tot i que desconfii de qualsevol feina que pretengui convertir-se en tota la teva personalitat. I va bé tenir a prop unes quantes persones a qui no hagis d’impressionar.

Encara vull coses. Encara em compar amb gent que sembla haver pres millors decisions quan era més jove, una afició absurda però, pel que es veu, força popular. La diferència és que intent no tractar la vida que tenc com un inconvenient provisional abans que comenci la vida “de veres”.

Potser l’èxit és una cosa bastant corrent: una mica d’espai per respirar, alguna cosa a què valgui la pena parar atenció i la sensació que no t’has passat tot el dia fent una prova per obtenir l’aprovació d’algú altre.

No me’n surt cada dia. Alguns dies, simplement m’alegra que la rentadora no s’hagi mogut del lloc.