A Cole Turner li haurien d’haver explicat un poc millor on es ficava. Encara que, ben mirat, costa imaginar una entrevista de feina sincera al Departament de la Veritat. “Aquí protegim la realitat. Els procediments ja els aniràs descobrint.” Jo hauria demanat uns dies per pensar-m’ho.

La ciudad sobre la colina continua desenvolupant aquella idea tan bona del primer volum: si prou gent creu una cosa, aquesta cosa pot acabar existint. Amb aquest punt de partida, Tynion podria passar-se una temporada traient monstres i conspiracions del calaix. Material no li’n faltaria. Però m’interessa més quan es fica dins el Departament i comença a fer dubtar de les persones que, suposadament, saben què convé a tothom.

Cole va aprenent com funciona tot allò, sobretot a través de Hawk Harrison, i cada lliçó ajuda a entendre millor les regles mentre empitjora la confiança que mereixen els qui les apliquen. Que Lee Harvey Oswald tengui un càrrec de responsabilitat tampoc no contribueix gaire a tranquil·litzar ningú. M’agrada aquesta incomoditat. Pots entendre per què existeix el Departament i, al mateix temps, pensar que no deixaries aquesta gent tota sola ni amb la clau del traster.

Aquí hi ha una de les coses que més em convencen del còmic. Si creus que una mentida pot destruir el món, tens una excusa formidable per fer qualsevol barbaritat. Sempre serà pel nostre bé. Tynion estira aquest fil i el relaciona amb la manera com els Estats Units s’han explicat a si mateixos: un país molt convençut de la seva missió, amb una certa tendència a passar de pressa per les pàgines que li desbaraten el discurs. El subtítol, amb aquella ciutat tan exemplar damunt el turó, du bastanta mala llet.

Ara bé, hi ha estones que el guionista s’agrada massa. Hawk comença a explicar coses i tu ja saps que en tens per una estona. Són idees interessants, sí, però qualque conversa s’allarga més del que necessitava. Jo ja havia entès el que em volia dir i ell encara hi afegia un altre argument. En aquests moments m’hauria estimat més que deixàs avançar la història i es guardàs qualque explicació per després. O que no l’explicàs. Tampoc no passa res.

El dibuix de Martin Simmonds ajuda molt a sostenir aquesta densitat. Té aquella cosa bruta, de cares mig esborrades i imatges que semblen haver passat per una fotocopiadora espanyada. A vegades he d’aturar-me per acabar de veure què tenc davant. En aquesta sèrie em funciona: tot sembla poc fiable, fins i tot allò que estàs mirant directament. Ara, si coincideixen una pàgina carregada i un discurs llarg, toca posar-hi de part teva.

I després hi ha Bigfoot. D’entrada, una cacera d’aquest animalot podria semblar una desviació curiosa dins la trama. A mi és una de les parts que més m’han interessat. La recerca permet acostar-se a una cosa més trista: la necessitat que allò en què has cregut durant anys tengui algun sentit. Perquè és fàcil riure de qualcú que cerca un monstre pel bosc. Ja costa més quan penses en tot el temps que hi ha dedicat i en les coses que ha anat deixant de banda. Arriba un punt que trobar-lo deu ser gairebé una necessitat. Després de mitja vida cercant, a veure qui és capaç de tornar a casa i admetre que potser s’ha equivocat.

Si no l’has llegit, ves tot d’una a comprar-lo a la teva llibreria especialitzada referida. També pots adquirir-lo aquí amb un 5% de descompte i despeses d’enviament gratuïtes.