Hi torn una vegada i una altra, al mateix petit tracte: vidres d’aparador, números, una font pública, un taulell dient a la mà on s’ha d’aturar.

Barcelona no fa d’escenari en aquestes fotos. S’interposa. Posa alguna cosa entre la gent i allò que necessita: un vidre, una tira de metall, un lloc on esperar, una norma que ningú no s’ha molestat a escriure.

La gent s’hi adapta.
Espera. S’inclina. Paga. Beu. Continua.

El carrer dona una mica. Després demana alguna cosa a canvi.