Ressenya de Disparos contados, de Leila Méndez

El dit arriba massa aviat.

Aquest és el problema, o almenys un dels problemes. La fotografia digital no va inventar la pressa, però li va donar bateria, pantalla, memòria barata i una excusa tècnica molt còmoda. Dispara ara. Ja pensaràs després. La frase sembla pràctica fins que un dia obres l’arxiu i trobes centenars d’imatges correctes, educades, nítides, perfectament mortes. El cementiri també pot estar ben enfocat.

Disparos contados, de Leila Méndez, entra per aquí. No per la porta solemne de la nostàlgia analògica, amb olor de laboratori, corretja de cuir i gent parlant de “procés” com si hagués descobert el foc humit. El llibre mira una cosa més petita i més útil: el fre. La pausa abans del clic. La incomoditat de saber que no tot mereix ser fotografiat només perquè es pot fotografiar.

La idea més forta no és defensar el rodet contra el sensor. Aquesta guerra ja ha donat prou converses avorrides a terrasses, fòrums i sopars on algú sempre acaba dient “la textura” amb una gravetat preocupant. Méndez apunta cap a una actitud. Fotografiar amb menys automatismes. Acceptar una mica de fricció. Deixar que la imatge tardi a arribar, encara que aquesta espera no quedi bé en cap estadística de productivitat.

El fragment avançat per Anagrama conta una escena perfecta per entendre el llibre: un fotògraf de concerts que carregava el carret al principi, passava bona part del concert mirant i només disparava tres fotos al final, en el moment de màxima intensitat. Tres. Ni una més. La restricció no el feia millor per art de màgia, però l’obligava a esperar alguna cosa. I esperar, en fotografia, ja és gairebé una forma de pensament.

Aquí el llibre guanya pes. La fotografia analògica no apareix com una puresa superior. Méndez mateixa adverteix que el format químic no millora ni eleva cap discurs artístic per si sol. Bona notícia: el carret tampoc redimeix la mediocritat. Una foto buida continua buida, encara que tengui gra i hagi costat dotze euros revelar-la. El gra pot dissimular moltes coses, però no fa miracles. Tampoc convé demanar-li feina de sant.

El que sí aporta l’analògic, quan no es converteix en teatre, és una pobresa útil. Poques exposicions. Cost. Retard. Incertesa. Una cadena de petites molèsties que obliguen a decidir abans de produir. El digital, en canvi, ens ha acostumat a produir abans de decidir. Després ja triarem. Després ja editarem. Després ja veurem. Aquest “després” s’acumula en discos durs plens d’imatges que no demanen ser mirades, només ser arxivades amb una culpa moderada.

Per a StreetSoul, el llibre toca un nervi familiar. La fotografia de carrer sempre ha viscut massa a prop de la caça. Un cos travessa una ombra, una mà surt d’un aparador, un rostre queda tallat per un reflex, el semàfor fa una mica de teatre involuntari. El dit vol disparar. El carrer no espera. Però la pressa no sempre és instint. Sovint només és por de tornar a casa sense presa.

Méndez no demana tornar enrere. Això salva el llibre d’una caiguda molt fàcil. El passat, en fotografia, acostuma a tenir massa defensors amb vitrines. La pregunta interessant no és si cal tornar al rodet, sinó què podem aprendre d’aquella lentitud imposada. Què passa si una càmera digital s’usa amb una disciplina menys golafre. Què canvia si el fotògraf accepta no disparar. No per postureig zen, aquesta altra plaga amb bona llum natural, sinó per respecte a la imatge.

La immediatesa ha convertit molts fotògrafs en administradors del seu propi soroll. Sortir, disparar, importar, seleccionar, editar, exportar, publicar, etiquetar, mesurar, repetir. Una cadena impecable. També una mica idiota. La fotografia acaba fent torns per alimentar plataformes que confonen presència amb sentit. El món ja estava prou saturat abans que cada ombra hagués de demanar cita a Instagram.

Disparos contados interessa quan defensa una idea senzilla sense convertir-la en catecisme: el límit pot afinar la mirada. No garanteix res. No converteix ningú en millor fotògraf. Només treu excuses. Amb menys trets, cada tret pesa més. Amb menys abundància, la decisió queda més exposada. I quan la decisió és pobra, ja no pot amagar-se darrere d’una ràfega.

També convé llegir el llibre contra una altra superstició: la creença que l’actitud analògica és una mena de noblesa moral. No ho és. Pot ser criteri, paciència, espera. També pot ser vanitat amb rebuts de revelatge. La diferència no la posa el format. La posa la mirada. Una Leica digital pot ser tan mandrosa com una compacta de plàstic. Un carret pot contenir trenta-sis errors cars. La química no pensa per ningú.

El valor del llibre queda en aquesta zona incòmoda: no ven una solució, assenyala un vici. Disparam massa perquè podem. Miram poc perquè mirar no produeix immediatament res. La fotografia, quan encara conserva alguna dignitat, comença just abans del clic. En aquell segon petit en què el dit calla i el cap, si arriba a temps, decideix.

El problema no és tornar amb poques fotografies. El problema és tornar amb mil i descobrir que cap no havia estat esperada.

Pots adquirir aquest llibre aquí amb un 5% de descompte i despeses d’enviament gratuïtes.

---

Foto feta per StreetSoul.