Sant Joan no necessita més espectacle. Ja en té prou.

El que m’interessa és la pressió que l’envolta: cossos pitjats dins carrers estrets, mans cercant equilibri, l’animal convertit en meteorologia pública, la multitud fent veure que pot controlar allò que ha convocat.

El cavall no sempre és el subjecte. De vegades el subjecte és l’espai que arrossega a tothom. El coll doblegat, les potes alçades, les mans contra la paret, el telèfon massa a prop, la cara mig amagada per la calor i el renou. El ritual aguanta perquè gairebé deixa d’aguantar. Aquest límit és el lloc on se situen aquestes fotografies.

Ciutadella dona a l’esdeveniment un marc bell. Aquestes fotografies no obeeixen gaire temps aquest marc. Es queden més a prop de la compressió, de la suor, de l’uniforme, del balcó, de les habitacions interiors abans que el carrer ho torni a engolir tot.

El blanc i negre elimina l’explicació festiva i deixa pes: pell, pedra, roba, ombra, múscul animal, cansament públic.

Això no és una guia de Sant Joan.

És una primera edició des de dins la pressió.

Nota tècnica: Sant Joan de Ciutadella, 2026. Fotografia de carrer en blanc i negre. Leica M10 Monochrom / Ricoh GR IV Monochrome · Lightroom Classic.