Cada cert temps la torn a veure. I sempre em passa el mateix: quan s’acaba, em queda una incomoditat difícil d’explicar. No em succeeix amb gaires pel·lícules de terror. La majoria les gaudeixo mentre duren i al cap d’uns dies ja gairebé no hi pens. Aquesta, en canvi, em torna al cap de tant en tant.

Quan es va estrenar, molta gent va sortir del cinema enfadada. Esperaven una bruixa, esperaven respostes, esperaven un final més convencional. Ho puc entendre. Si algú me digués avui que no li ha agradat, no intentaria convèncer-lo del contrari. És una pel·lícula molt particular i no fa concessions.

La història és d’una senzillesa absoluta. Tres estudiants entren en un bosc per rodar un documental sobre una llegenda local. Després es perden. Explicat així sembla poca cosa. El mèrit és que els directors converteixen aquesta idea tan simple en una experiència que cada vegada pesa més. No record tant els fets com la sensació d’estar atrapat en un lloc que ha deixat de tenir sentit.

Hi ha una decisió que, per mi, ho canvia tot: no mostrar la bruixa. Encara avui em sembla un exercici de confiança en l’espectador. Qualsevol productor hauria demanat una aparició final ben espectacular. Hauria estat més fàcil, més comercial… i probablement molt menys inquietant.

Els actors també hi ajuden molt. No fan la impressió d’estar interpretant personatges escrits al mil·límetre. Es cansen, s’irriten, s’amenacen i prenen decisions absurdes. Exactament el que esperaria de tres persones espantades. La por no els fa més intel·ligents. Els fa més humans.

Amb els anys han sortit desenes de pel·lícules que han intentat repetir la fórmula. Moltes tenen la càmera nerviosa, els enquadraments improvisats i el format de fals documental. Gairebé cap aconsegueix aquella tensió tan estranya que té The Blair Witch Project.

No tot em sembla igual d’encertat. Hi ha moments que s’allarguen més del necessari i alguna discussió acaba repetint la mateixa idea massa estona. Curiosament, mai no m’ha molestat gaire. Supòs que aquella sensació d’esgotament també forma part del viatge.

I després arriba el final. Encara record la primera vegada que el vaig veure. No vaig pensar “quin gran gir”. Vaig pensar: “Ja està?”. Uns minuts més tard, mentre tornava cap a casa, vaig començar a donar-li voltes. Crec que aquí hi ha la seva força. La pel·lícula no s’acaba quan apareixen els crèdits. Continua una estona dins el teu cap.

No crec que sigui la millor pel·lícula de terror de la història. Ni tan sols la meva preferida. Però n’hi ha molt poques que hagin necessitat tan poc per aconseguir tant. Vint-i-set anys després, continua demostrant que la imaginació de l’espectador pot arribar molt més lluny que qualsevol efecte especial.

Pots adquirir-la en blu-ray aquí amb un 5% de descompte i despeses d’enviament gratuïtes.