No havia llegit mai res de Sandman. Ni la sèrie de Neil Gaiman ni cap altra cosa relacionada amb aquest univers. Hi arribava, per tant, sense referències i sense aquella mena d’afecte previ que de vegades condiciona molt una lectura.

I m’ha enganxat de mala manera.

Sandman Mystery Theatre 1 no era gens el que m’esperava. De fet, tampoc sé ben bé què m’esperava. Potser alguna cosa més pròxima al còmic de superherois. El que he trobat ha estat una història negra, molt bruta, molt humana, ambientada en una Nova York de 1938 que pesa damunt cada pàgina.

Wesley Dodds em va desconcertar bastant al principi. Sandman no té gaire cosa d’heroi convencional. És ric, solitari, poc hàbil amb la gent i té uns somnis que el duen cap a crims que encara no coneix. Després surt de nit amb una màscara antigàs i una pistola de gas verd. No sembla, precisament, la recepta d’un personatge que hagi de funcionar.

Però funciona.

Supòs que perquè Wesley és estrany d’una manera molt poc impostada. No és el típic excèntric escrit perquè el lector pensi constantment que és fascinant. A vegades és fins i tot una mica patètic. S’equivoca, dubta, no sap gaire bé què fer amb els altres ni amb ell mateix. I això el fa interessant.

Ara bé, qui m’ha guanyat completament és Dian Belmont.

La seva relació amb Wesley creix d’una manera que m’ha semblat molt natural, sense dreceres. Es coneixen, es miren, es descol·loquen mútuament, s’acosten una mica i després no saben gaire bé què fer amb allò que està passant. Dian, a més, no està escrita com una simple peça de la història de Wesley. Té curiositat, desig, criteri, mala llet quan toca i també les seves pròpies contradiccions. M’he trobat més d’una vegada esperant que tornàs a aparèixer ella abans que saber qui era l’assassí.

I això diu bastant del còmic.

Perquè els casos són bons, alguns molt bons, però el que realment m’ha quedat és tot el que passa al voltant. Els carrers, els restaurants, les cases dels rics, els pisos on la gent sobreviu com pot, les converses. Sobretot les converses.

És un còmic que es pren el seu temps. I m’agrada que ho faci. Els personatges no estan constantment empesos per la trama. Mengen, beuen, discuteixen, passegen, fan el ridícul, s’avorreixen. Hi ha escenes que probablement avui algú tallaria perquè “no fan avançar la història”. Per sort ningú les va tallar. Són les que fan que aquella gent sembli viva.

La Nova York que retrata la sèrie tampoc és cap postal nostàlgica. Hi ha racisme, masclisme, pobresa, diferències de classe, abusos i una violència que sovint és molt més desagradable perquè no té res d’espectacular. Els monstres d’aquestes històries no solen tenir aspecte de monstre. Poden ser el veïnat, el company de feina, algú respectable.

Això em va incomodar més que qualsevol supermalvat.

Visualment també és un còmic bastant peculiar. El dibuix de Guy Davis pot semblar lleig si el mires massa de pressa. A mi cada vegada m’ha agradat més. Les cares no són boniques, els cossos tampoc. Hi ha gent grassa, cansada, mal vestida, envellida. Tot té una textura una mica desagradable que encaixa perfectament amb el que s’està contant.

I hi ha Wesley amb aquella màscara. Al principi vaig pensar que era horrorosa. Ara no l’imaginaria de cap altra manera.

No sé fins a quin punt Sandman Mystery Theatre s’assembla o no a la resta de l’univers Sandman, perquè continuam exactament igual que al principi: no n’he llegit res més. Però aquest primer volum ha aconseguit una cosa que no em passa gaire sovint. A mesura que avançava, m’importava cada vegada menys “què passarà” i cada vegada més tornar a aquella gent i a aquella ciutat.

Quan vaig arribar al final vaig tancar el llibre amb una sensació molt concreta.

Merda. Ja està. Ara a per al segon volum.

Pots adquirir aquest còmic aquí amb el 5% de descompte i despeses d’enviament de franc. Jo no m’ho pensaria.