Havia de fer una ressenya de cada llibre de Scalped. Amb el primer encara vaig complir. Després vaig agafar el segon, vaig continuar amb el tercer i ja no em va venir gens de gust aturar-me a escriure. Les ressenyes podien esperar. Volia continuar llegint. Així que aquella idea tan ordenada ha acabat en això: els cinc volums a color d’ECC devorats d’una tirada i una sola ressenya, que ara no sé gaire bé per on començar.

Potser per aquí: Scalped és una de les millors lectures que he fet mai. Em fa una mica de cosa escriure-ho perquè aquestes frases s’han gastat molt, però és el que m’ha passat. El primer llibre ja m’havia entusiasmat. Després la sèrie ha anat creixent, agafant camins que no esperava, donant espai a personatges dels quals volia saber més sense haver-m’ho plantejat encara. I ara em costa deixar-los anar.

Per a qui no hagi llegit la primera ressenya: Dashiell Caballo Terco torna a Prairie Rose, una reserva oglala lakota fictícia de Dakota del Sud, després de quinze anys fora. Torna emprenyat amb el món i amb una missió encoberta de l’FBI. Ha d’acostar-se a Lincoln Cuervo Rojo, dirigent tribal, propietari del casino i cap de bona part del negoci criminal de la reserva. Hi ha pobresa, drogues, corrupció i molta gent que ja no espera gaire cosa. Dash, d’entrada, sembla un altre problema que acaba d’arribar.

La història de l’infiltrat enganxa de seguida. Vols saber quan el descobriran, quina mentida haurà d’inventar-se, fins on arribarà per mantenir la tapadora. Però, sense deixar de fer funcionar tot això, Aaron et va ficant en altres assumptes. La mare de Dash. La filla de Cuervo Rojo. El futur que Dino intenta imaginar-se fora d’aquell lloc. Arriba un moment que et preocupa més una conversa que la possibilitat que algú tregui una pistola. Perquè amb aquella conversa es poden fer molt de mal, i ja els coneixes prou per saber-ho.

M’ha agradat molt com està explicat tot plegat. A l’arc argumental Casino Boogie ja veim aquesta manera de tornar sobre els esdeveniments des de vides diferents, entorn de l’obertura del casino. Més endavant, els salts en el temps i els canvis de protagonista van complicant allò que creies tenir clar. Algú que semblava un desgraciat sense més interès es queda amb un capítol sencer i tu, que volies tornar amb Dash, acabes pendent d’ell.

I sovint això t’obliga a rectificar. No perquè el guionista t’hagi amagat una pista per quedar com el més llest, sinó perquè abans només havies vist una part d’aquella persona. És una cosa que Scalped fa contínuament, i gairebé sempre sense que es noti l’esforç que hi ha darrere.

Dashiell n’és el primer exemple. Al començament pega, calla, mira malament i torna a pegar. Hi ha algun moment en què tanta actitud de tipus dur fins i tot es fa una mica pesada. Després vas entenent què hi ha allà dins. La relació amb Gina, la seva mare, té molt a veure amb la manera com s’ha explicat la pròpia vida: el que ella va fer, el que no va fer, el que ell creu que hauria d’haver fet. Dash du anys alimentant aquell ressentiment. Llevar-l’hi seria deixar-lo sense una part important de si mateix.

No és fàcil estimar-lo. Hi ha vegades que li demanaries que callàs un moment i deixàs que algú l’ajudàs. Però tampoc no és fàcil desentendre-se’n. Quan intenta acostar-se a una altra persona i ho espatlla, fa mal veure-ho. No sempre, és clar. De vegades simplement et fa ràbia. També té mèrit que un protagonista et provoqui tot això.

Cuervo Rojo em sembla un dels grans personatges que he trobat en un còmic. Ja m’ho semblava al primer volum i no ha fet més que guanyar gruix. És capaç d’una brutalitat espantosa i, alhora, d’estar convençut que tot allò té un sentit, que està fent el que cal pel seu poble. I no tot és una excusa. Aquí és on Aaron l’encerta. Hi ha una voluntat de canviar les coses que conviu amb la necessitat que ningú no li discuteixi res.

El casino és una promesa de doblers i autonomia, però també una manera de tenir tothom agafat. Cuervo Rojo vol alliberar la reserva de la dependència dels altres mentre va fent que depengui d’ell. Pot veure amb molta claredat la humiliació del seu poble i ser incapaç d’entendre què està fent a la seva filla. Té poder per donar ordres a gairebé tothom. Amb Carol, això li serveix de ben poc.

De Carol vaig parlar massa poc a la primera ressenya. Ara ho veig. És fàcil quedar-se amb la filla del mafiós que es destrossa la vida i arrossega Dash darrere seu. Llegida sencera, la sèrie li dona molt més espai que això. La relació entre tots dos és de les coses que més m’han interessat: es desitgen, es necessiten, de vegades sembla que podrien entendre’s. I després tornen a fer-se mal. Compartir una desgràcia no els ensenya automàticament a cuidar ningú.

M’ha agradat especialment que Aaron deixi que Carol tengui un camí propi. Que puguem pensar en ella sense haver de pensar sempre en què significa per a Dash o per al seu pare. No explicaré on la du aquest camí, però és una de les raons per les quals trob que l’obra creix tant després del seu inici.

Després hi ha Dino, que m’ha fet patir bastant. Vol tenir una altra vida, però les oportunitats que li passen per davant són les que són. Hi ha Shunka, de qui acabes descobrint molt més del que suggeria aquell paper d’home de confiança per fer la feina bruta. I Nitz, amb aquella obsessió que du tan ben vestida de missió policial. Els secundaris van ocupant espai fins que ja no saps si té gaire sentit continuar dient-los secundaris.

També hi ha Falls Down, i convé recordar-lo quan ens surt allò de dir que aquí tothom és dolent. És una frase còmoda per parlar d’una història negra, però en aquest cas deixa massa coses fora. Hi ha gent que intenta fer les coses bé. Hi ha qui ajuda com pot i qui té la possibilitat d’ajudar i prefereix aprofitar-se’n. Aaron distingeix entre uns i altres. Que et deixi entendre un criminal no vol dir que te’l vulgui fer passar per bona persona.

Els fills, sobretot, em semblen una de les claus de Scalped. Els que han de créixer amb allò que varen fer els pares, amb les seves absències, amb les causes que varen defensar i les mentides que varen necessitar després. Hi ha adults que continuen barallant-se amb el que va passar fa trenta anys i, mentrestant, els més joves en van rebent les conseqüències. Encara poden decidir, sí. Però costa molt parlar de llibertat quan totes les opcions que tens són tan dolentes.

La reserva importa per tot això. Per qui dona feina, qui té els doblers, de qui necessites un favor. El passat colonial continua condicionant la vida quotidiana, fins i tot quan ningú no en parla. Aquesta part funciona molt bé perquè la veus en allò que els personatges poden fer. I en allò que no poden.

Ara bé, a Prairie Rose s’hi acumulen tantes desgràcies que alguna vegada he pensat que Aaron estava carregant massa les tintes. És una reserva inventada per a una ficció criminal, amb tot el que això implica; prendre-la com una representació completa dels pobles indígenes seria fer-li dir coses que no pot dir. També hi ha algun diàleg que es passa de dur i alguna escena que insisteix en una brutalitat que ja havíem entès. No m’ha semblat tot igual de fi. Però tampoc no he tengut la sensació que aquesta gent existís només perquè el guionista pogués fer-los patir.

I una part enorme d’això és culpa de Guéra. Duc mitja ressenya parlant dels personatges i del guió i pareix que el dibuix hagi d’anar després, com un complement. Doncs ho estic explicant malament. La manera com els veim és inseparable del que ens provoquen.

Guéra dibuixa unes cares que costa oblidar. La desconfiança, la fatiga, aquell intent de no mostrar què t’està passant. Pots llegir un diàleg i entendre perfectament que qui el diu està fent esforços per creure-se’l. També sap donar pes als cossos, fer que una pallissa resulti desagradable i que una habitació sembli massa petita per a les persones que hi ha dins.

I després hi ha el control de la pàgina. Amb aquell traç tan aspre podria semblar que tot funciona per pura força, però sap molt bé on t’ha de fer mirar i quan t’ha de retenir. Un silenci dura perquè ell li dona espai. Una explosió de violència et sorprèn perquè abans t’havia deixat en un lloc des d’on no l’esperaves. Dir que és un dibuix brut és quedar-se molt curt. A mi m’ha semblat bellíssim en molts moments, encara que el que hi hagués dibuixat fos desagradable.

He llegit l’edició a color i vull esmentar també Lee Loughridge i Giulia Brusco, que s’encarreguen d’aquesta feina. Les terres, els interiors, les llums del casino: cada espai té el seu ambient, i el color conviu amb els negres de Guéra sense tapar-los ni suavitzar-los. M’agrada que conservi aquella aspror. És una feina que pots passar per alt mentre llegeixes, perquè forma part de tot el que estàs sentint, però seria injust deixar-la fora.

Del final diré poca cosa. Em feia por. Després d’haver-me implicat tant, no volia trobar-me amb una darrera pirueta que desfiguràs els personatges per deixar-me amb la boca oberta. No m’ha passat. Hi ha decisions que fan mal i destins que no són els que hauria volgut, però els he pogut reconèixer com a seus. El cinquè llibre aguanta el pes dels anteriors. Vaig arribar a la darrera pàgina amb la sensació d’haver llegit la història que m’havien començat a contar, amb totes les complicacions que havia anat adquirint.

Curiosament, entre les coses que més em tornen al cap hi ha un episodi força allunyat de tot aquest embolic criminal. El número 35, dibuixat per Danijel Žeželj, amb aquell matrimoni vell que malviu a les Badlands. Aaron s’atura amb ells. Els dona un capítol, els seus problemes, el cansament de tants anys. No han de dur-nos fins a una pista ni ajudar Dash a sortir de cap situació. Durant una estona, el que importa és com viuen i què poden fer l’un per l’altre. Jo, que anava llegint amb tanta pressa per saber què passaria, allà em vaig quedar pendent de dos vells.

Ja estau tardant a anar a la vostra llibreria especialitzada de referència a comprar la saga completa abans que s’esgoti. També podeu adquirir-la aquí amb un 5% de descompte i despeses d’enviament incloses.