He arribat a Sandman tard. Bastant tard. Fins fa ben poc no en sabia pràcticament res, cosa que té un cert mèrit després de tants anys de llegir còmics. Tampoc no hi havia cap motiu especial: simplement, havia anat llegint altres coses. Vaig entrar-hi de costat, amb Sandman Mystery Theatre, que em va agradar molt, i això em va animar a provar la sèrie de Neil Gaiman. Ara he llegit aquest primer volum de Panini i ja em deman per què havia esperat tant.

Venia de Wesley Dodds, de la màscara antigàs, dels crims i dels carrers de Nova York. Amb Morfeu he hagut de canviar una mica el xip. Aquí els somnis tenen amo i els malsons es poden escapar. Un ritual que pretenia empresonar la Mort acaba capturant el seu germà Somni, i d’aquest error en surt una història que de seguida es fa molt més grossa del que semblava.

Quan recupera la llibertat, Morfeu ha de cercar els objectes que li han pres. És una arrencada gairebé d’aventura clàssica, amb una missió que s’entén sense dificultat. Sort d’això, perquè Gaiman hi aboca de tot. Ocultisme, mitologia, terror, personatges de DC, gent amb vides destrossades. Jo anava llegint pàgines amb aquella sensació agradable de no saber gaire bé què em trobaria després.

I, tot i així, no m’he perdut. Això és el que més m’ha sorprès. Hi ha moments en què pareix que la història hagi canviat de tema, o fins i tot de gènere, però Gaiman conserva el fil. Les trobades de Morfeu ens diuen alguna cosa sobre ell, sobre el seu món i sobre els límits del que pot fer. No necessit entendre tot aquell univers per seguir la narració. Ja l’aniré entenent. De moment, l’autor m’ha donat prou motius per voler quedar-m’hi.

L’originalitat també es nota en la manera de resoldre les situacions. Si pots fer que un enfrontament a l’infern depengui de la imaginació dels contendents, tens alguna cosa interessant entre mans. I has de saber escriure-la, és clar. Sobre el paper, moltes d’aquestes idees podrien quedar ridícules. Aquí em trob acceptant-les i pendent del que passarà. Gaiman s’ho creu prou per aconseguir que jo també m’ho cregui.

Morfeu, per cert, té un punt de carregós. Aquella solemnitat, aquella manera de parlar com si qualsevol conversa hagués de quedar gravada en pedra… Però m’interessa. Té poder, té orgull i té una capacitat bastant limitada per tractar amb els altres. A estones sembla més ofès pel que li han fet que conscient del que ha passat durant la seva absència. Se li endevinen problemes que no arreglarà amb cap objecte màgic.

Després hi ha el dibuix. Aquí ja em costa més entusiasmar-me sense reserves. No sé què els passava a Vertigo amb els dibuixants, però sovint em trob amb cares i cossos que he de mirar dues vegades. Sam Kieth té una personalitat evident. També té anatomies que em fan sortir de la història quan jo voldria continuar llegint-la tranquil·lament.

Entenc que aquesta deformació pot funcionar molt bé dins un malson. Hi ha vinyetes en què funciona, i molt. Però en altres em molesta, així de senzill. Amb Mike Dringenberg m’hi he entès més, sobretot en els moments que demanen expressivitat i una mica de contenció. El meu problema és aquesta irregularitat: algunes pàgines m’arrosseguen i d’altres les super gràcies a les ganes de saber què m’explicarà Gaiman. Massa vegades he tengut la impressió que el guió havia de fer una feina extra.

L’episodi de la cafeteria m’ha semblat magistral i terrorífic a parts iguals. Gaiman es pren el temps de presentar-nos aquella gent, les seves frustracions, el que amaguen i el que voldrien ser. I després els comença a desfer davant nostre. El que m’ha fet més por és veure com es degrada aquell espai tan corrent, com cada vegada queda menys cosa a la qual aferrar-se. He continuat llegint amb una incomoditat que feia estona que un còmic no em provocava. Aquí he hagut de donar la raó també al dibuix: aquelles cares se m’han quedat dins el cap.

I llavors arriba la Mort, que té una manera de parlar amb el seu germà que ja em cau bé d’entrada. Morfeu va carregat de transcendència i ella té coses a fer. L’acompanyam una estona, escoltam, veim unes quantes vides. Després de tot el renou anterior, m’he trobat aturat en aquestes pàgines. Sobretot en la facilitat amb què ella s’acosta a la gent. Al seu germà això li costa una barbaritat.

Us recoman anar a la vostra llibreria especialitzada a comprar aquest primer volum. També podeu adquirir-lo aquí amb despeses d’enviament gratuïtes.