Apocal·lipsi i integració en el segle XXI

  • La vida troleja. Fes-la dolça.

    Què em dona direcció a la vida? No un pla a cinc anys. No una frase motivacional impresa damunt una muntanya falsa. No una brúixola neteta venuda per gent que diu “mentalitat” amb la solemnitat d’un enterramorts. En el meu cas, la direcció ve de caminar fins que la realitat… Llegir⇢

    La vida troleja. Fes-la dolça.

  • Deixau de grapar caretes a les frases

    El meu emoji preferit probablement és el que no faig servir. Els emojis són útils, sí, de la mateixa manera que els coberts de plàstic són útils: ràpids, nets, d’un sol ús i una mica depriments si hi penses més de set segons. Arriben amb l’emoció ja muntada de fàbrica.… Llegir⇢

    Deixau de grapar caretes a les frases

  • Dejad de grapar caritas a las frases

    Mi emoji favorito probablemente sea el que no uso. Los emojis son útiles, sí, del mismo modo que los cubiertos de plástico son útiles: rápidos, limpios, desechables y un poco deprimentes si piensas en ello más de siete segundos. Llegan con la emoción ya montada de fábrica. Una carita amarilla… Llegir⇢

    Dejad de grapar caritas a las frases

  • España oculta, de Cristina García Rodero: el país que seguía rezando cuando ya habían encendido los fluorescentes

    Hay libros que explican un país, y luego hay libros que lo atrapan con la boca abierta, las rodillas sucias, los santos sudados y la dignidad oscilando entre la devoción y el delirio. España oculta, de Cristina García Rodero, pertenece a esta segunda categoría, mucho más peligrosa. Publicado por Lunwerg… Llegir⇢

    España oculta, de Cristina García Rodero: el país que seguía rezando cuando ya habían encendido los fluorescentes

  • España oculta, de Cristina García Rodero: el país que continuava resant quan ja havien encès els fluorescents

    Hi ha llibres que expliquen un país, i després hi ha llibres que l’agafen amb la boca oberta, els genolls bruts, els sants suats i la dignitat oscil·lant entre la devoció i el deliri. España oculta, de Cristina García Rodero, pertany a aquesta segona categoria, molt més perillosa. Publicat per… Llegir⇢

    España oculta, de Cristina García Rodero: el país que continuava resant quan ja havien encès els fluorescents

  • L’esquerda dins la vida ordinària

    Què em posa nerviós? No el perill. El perill, generalment, és sincer. El que em posa nerviós és el petit teatre de la vida ordinària. El mig segon abans que un desconegut detecti la càmera. El silenci d’ascensor. L’aparador massa il·luminat on tothom sembla col·locat per un déu mediocre. Les… Llegir⇢

  • L’espectacle sagrat

    Arreu del món es repeteix la mateixa escena: polítics que branden símbols religiosos, invoquen valors eterns i es presenten com a guardians d’una essència nacional que, casualment, només ells semblen capacitats per defensar. Fa riure, és veritat. Sovint tot plegat té una mica d’opereta tronada, de devoció de plató, de… Llegir⇢

  • El espectáculo sagrado

    En todo el mundo se repite la misma escena: políticos que blanden símbolos religiosos, invocan valores eternos y se presentan como guardianes de una esencia nacional que, casualmente, solo ellos parecen capaces de defender. Hace reír, es verdad. A menudo todo tiene algo de opereta rancia, de devoción de plató,… Llegir⇢

  • Al meu jo de 100 anys

    Estimada bèstia vella, Si aquesta carta t’ha arribat, dues coses són certes. Primera: has aconseguit el truc bastant prodigiós de no morir-te durant una bona temporada. Segona: ara ja tens una edat en què qualsevol altra persona de l’habitació sembla un esborrany precipitat. No sé on ets quan llegeixes això.… Llegir⇢

    Al meu jo de 100 anys